Tornant de Madrid

Aquest cap de setmana he estat a "la capital" . Sortosament ja sóc a casa novament passejant per la meva Rambla de Catalunya.

Madrid és una gran extensió de terreny situada al ben mig de la meseta que està al ben mig de la península i aquest centralisme es nota absolutament en cada detall de la seva existència.

Si vols anar de compres comença a caminar des de Sol no per un carrer o altre sino fent radis, quan més aprop del quilòmetre 0 més concentració de botigues.

Disabte al matí vaig atravessar la concentració de sindicats que semblava més que anessin a passar el dia a "la capital" que no pas a denunciar les diferents situacions socio-econòmiques actuals. Fugint de tanta gent vaig entrar al Caixa Forum a una exposició de Paladium per fugir d'aquella estètica i sumergir-me en el palaus venecians més renaixentistes.

Si vols anar de museus cal situar-se com a epicentre El Prado i fer radis de 180 graus i trobaràs la resta. De fet no sé ni perquè la gent utilitza mapa, si vas de turisme no cal.

llums! acció! s'aixeca el teló i trobem el Madrid il.luminat per Nadal! Gran Via, Sol, Plaza Mayor, Preciados....un dispendi de llums al carrer que contraresta amb l'escasa i provincial decoració dels aparadors de les botigues. Potser a Barcelona estem tan justos, gairebé sempre, d'il.luminació als carrers que intentem que aparadors i hotels, cases i portals il.luminin la nostra ciutat i amb això la nostra ànima.

I la gent surt a tothora...i riu i es disfrassa i menja de peu al carrer o a la barra d'un bar i canten i criden i a mi em sembla tot plegat com si visquessin ancorats en una altra època amb una vida més de barri o de ciutat provincial. O és enveja per un estat d'ànim que nosaltres per cosmopolites i perquè no, una mica snobs, hem amagat sota els cors? potser som com nens de 10 anys que es senten prou grans per anar a collir carmels de la rúa malgrat estiguin desitjant fer-ho?

Sortosament ja he tornat

Rambla Catalunya

Finalitzant els 35 anys ha arribat el moment de fer repàs. Ni per riure, ni menys per deprimir-se, simplement recordar... o escriure per relativitzar... o aprendre.

Durant aquests anys he passat de ser la nena Hello Kitty a la imatge perfecte de la Bridget Jones; darrerament ja han passat a anomenar-me Carrie Bradshow. I això lluny de fer-me sentir fashion i/o noia cosmopolitan, em fa pensar que molta gent no em veu més enllà del prototipus.

Volia identificar-me amb alguna cosa, alguna cosa especial, individual i pròpia. L'única cosa que considero més meva que de ningú és curiosament La Rambla de Catalunya.